Bot amb vela mística o de martell.

Així és un bot amb vela mística. Si s’adoneu, podeu vore que la vela major, en lloc d’acabar en la punta del car, baixa fins al puny en línia recta. Açò permet una major superfície vèlica *vore comentaris,  major altura de l’antena i major maniobrabilitat del bot.

Sembla que és que me agraden els bots de regates i aprofite el fet de que m’haja aparegut aquesta il·lustració per parlar de la vela, “motor” del vaixell, encara que realment és el vent i no la vela allò que mou les barques de vela.

Aquesta imatge ha sigut triada de les imatges que apareixen a Google  i pertany al  Blog de Toni Pons Barro, amb fotografies fetes a Menorca.

Potser capia aquesta idea dins d’una associació en la que no forem propietàris de l’embarcació però sí els seus responsables. Tot per evitar desballestaments estúpids que acaben amb el nostre patrimoni, el de tots.

No sé si caldria plantejar solucions extensives, però, si no fem alguna cosa, demà o despús-demà, ens peguntarem a nosaltres mateix -com està passant hui en dia a la platja de València i altres llocs- qué va ser d’aquells vaixells? Història, “coses” que pintaven als cuadros els antics. I alçarem els múscles idiotament.

Barques varades a la platja de València.

Una vegada més, podem vore la essència d’aquestes maravelles, les embarcacions a vela llatina.

Una de les qüestions que em va cridar la atenció va ser la relació entre dues imatges del vaixellet, les que edite hui ací, i que em fan pensar en tota una vida entre dos moments.

La voluntat del seu patró Joan, ha sigut determinant per a què no es perdera  aquesta joia en l’oblit.

Bot de regates Paquita B.

   

Una fotografia més actual del Paquita B.

L’última imatge no és la més actual de totes però així és aquesta embarcació hui… una preciositat.

Per a molts de nosaltres, les  ”coses” antigues potser tinguen més valor si cap què altres més modernes, però no despreciem allò que és modern.

Paquita B.

Potser el futur de la vela tradicional passe per que hi haja un poc de voluntat política o institucional. Igual que es potencien certs elements als perfils acadèmics i professionals, tindrem que potenciar també altres més arrelats amb aspectes culturals com la navegació a vela… si no volem que es perga.

El problema és que esportivament no hi ha futur; com a element folcklòric, tampoc, puix no és una bona vessant per explotar, i com patrimoni, encara està poc tractat el tema.

Es fan necessaries activitats nàutiques en les que es puga tindre un contacte ampli, transversal, amb aspectes importants encara que siguen poc economicistes.

Alumnes de ESO del IES Puerto Cruz.

Les activitats nàutiques d’aquesta índole poden ser barates, fàcilment orientades, no sols a l’activitat nàutica, també com a introducció a la cultura i a la sociabilitat de les persones.

Jo volguera oblidar, no les paraules, ni els conceptes, però sí, la càrrega despectiva continguda.

Hi ha persones que pènsen que és difícil mantindre un correcte nivell esportiu relacionat amb la vela llatina. Eixes persones també diuen, que la vessant folcklòrica, -que no folklorista- pod ser perillosa pel correcte desemvolupament de la vela tradicional. No obstant això, la vela llatina és patrimoni, i potser haurem de trobar fòrmules noves  per aconseguir que no desaparega, o millor dit, que es potencie.

Navegació amb vela llatina en una embarcació tradicional, (barquet albuferenc), per aigües del llac de l’Albufera de València a la població de El Palmar.

A l’Albufera es navega amb vela llatina amb molta intensitat, esportivament, folcklòricament i tradicionalment. Potser de forma més intensa que a altres llocs d’aigua salada.

Barques italianes, espanyoles, poden trobar-ne a Internet sense dificultad. I si teclegem voile latine, fins i tot franceses. Però,  i la resta de pobles no europeus?

Estem connectats amb altres costes pel mateix mar, el Mediterrani, i no hi ha cap diferència entre les nostres i les seues barques.

Embarcació de vela llatina a Tunísia.

Aquesta modalidtat realment és una empopada, és a dir, que entra el vent per la popa de l’embarcació. També estaríem navegant a la mala, amb la vela sobre el pal. I per altra banda, es tractaria de una navegació a l’orsa llarga, en la que el puny del car està mot alt, formant  l’entena una creu sobre el pal.

A la valenciana dons, és navegar d’empopada, a la mala i a l’orsa llarga, les tres coses alhora.

L'Alzina navegant a l'orsa llarga.

No conec ben bé d’ha on procedís “a la valenciana”; si de les barques de l’Albufera o de les que navegàven a la mar, però, el que no hi ha cap dubte és, que tant si és un nom surgit de València com si és forani, fa referencia a les nostres terres, i mars.

Açò fa referencia a que quan som joves i tenim menys anys, no ens importa banyar-nos i fer piruetes, per la qual cosa necesitem una barca de poca llargària. Quan eres més major això de banyar-te y navegar fent equilibris no t’interessa tant, i busques altres emocions, altres sensacions…

Jo crec que és molt encertada la idea, però, per altra banda, no sóc tan major i m’agrden molt els vaixells grans, en potència; encara que també m’atrauen els més xicotets com els bots de regates.

Navegant amb la embarcació ideal?

Joan Portell i Joan Cifre

A Mallorca, se ha passat de cent, a mitja dotzena de tallers d’aixa en apenes quaranta anys. A València i poblacions properes, no conec cap, encara que a Catarrotja i altres pobles al voltant de l’Albufera, encara es fan les clàssiques barques tradicionals que podem vore a llac.

Começar un tema com aquest de Les barques, pot esdevenir perillós per la quantitat d’informació que podem trobar, i no es tracta de allò de “arrancà de macho i parà de burro“… el que passa és, que sense voler t’endinses en mil notícies que poden ser interessants, com aquesta, i que ens donen idea de com estan les coses al voltant de Les barques. Hi ha que triar bé.