Persiste el interés.

Suelo ver “cosas”, videos, fotos, reportajes, sobre las embarcaciones tradicionales, sobre todo de vela latina. Tal vez sea una cuestión cargada de romanticismo, pero, aún así sigo pensando en navegar… lo único es que no hay un medio próximo, adecuado para poder desarrollar esta actividad.

En algunos lugares sí, hay grupos y asociaciones de personas enamoradas de esta forma de navegar, tan arraigada en la cultura de los pueblos.

He de volver a intentar buscar algo próximo, que no sea en La Albufera, simplemente me atrae más el mar.

Imagen de un video de “Vela Latina Carlos Barral“, en Calafell, Catalunya

28 de agosto.

El 18 de agosto de 2022, jueves, por la tarde, se me ocurrió… La idea era: que apareciese el mismo contenido en todos y cada uno de mis Blog.

Al escribir la nota sobre el papel, me vino a la mente María. No dejo de pensar en ella, de recordarla y de sentir su ausencia.

La cuestión era hacer una publicación única; una especie de inicio de curso, de un nuevo punto de partida, para lo cual, debía de decidir el día, y ese día es hoy. Es también un aviso para “navegantes”. Realmente y sin dramatizar, no es más que una breve nota, un “recuerda Manuel”…

Sigo con mi vida, mis lenguas y mis artes marciales, mis cosas, con aquellas que me permiten caminar y hacer camino. Quizás sin ellas, hace tiempo que lo hubiese dejado de andar, pero, no son más que “cosas”, soy consciente de ello.

Al final, no hay nada realmente importante, solamente el camino por donde andas, casi sin querer.

Así pués, seguimos dando un paso más con esta entrada. Recuerda Manuel.

Manuel, esbama.

Barques a la platja.

Barques a la Platja d’Oliva.

Una imatge de “Maite la de Piles“, (un pseudónim), presa de Twitter, que em fa pensar en com seria eixa imatge a la platja de València, al Cabanyal, la Malvarrosa o a la platja de Pinedo.

Bàsicament seria molt pareguda, amb les barques de vela, les cases de la gent dels poblats marítims i les casetes de bany dels que feen l’estiu a la platja.

Jo he conegut les barques a la platja però, no duien vela llatina; eren, bots de rem i a motor, que feen les peixqueres a prop.

La barca del iaio Pepe.

Ma mare, i també mon pare, em comptaven coses de la barca de mon iaio. No de l’última barqueta, <<José y Marina>>, una barqueta a motor que així lluïa de nom a la proa, em referisc a una barca molt més gran, que crec que heretà de son pare.

Ma mare deia que era un faluxo gran, potser com el de la imatge però hi ha molts detalls que no recorde, que ja no els tinc a la memòria perquè, quan ‘atenia’ a aquestes coses jo era un xiquet.

M’agradaria conèixer més coses de la barca de mon iaio. Potser hagueren més d’una puix recorde que mon pare em comptava que entraven per la bocana del port amb el vent a favor i la barca volava per damunt l’aigua. I es referia a una embarcació de més de nou metres d’eslora.

A la imatge un faluxo amb vela major, floc i mitjana.

Altres barques, altres pintors.

A la fi semblarà més aquest un Weblog d’art que de embarcacions tradicionals però, és que trobem a l’àmbilt de l’art molta informació de les coses que ja no existeixen a la mar, com les barques de vela.

Ara presente un altre artista, al pintor valencià José Mongrell, en l’obra titolada La barca.

Un veritable artista que va molt més enllà de la pintura costumbrista de l’època. Ell va ser un dels pintors “moderns” que obriren les seues obres a la modernitat, sobre tot, a les seues darreres obres.

Les tres barques de Sorolla.

Ma mare pintava de tant en tant obres de tret valencià, de la platja, de l’horta i encara i tot de paisatjes amb neu i arbres de muntanya.  Aquesta obra de Joaquim Sorolla,  també va ser reproduïda i reinterpretada, i dia que pensava en els seus fills, tres, Manuel, Juan José i Rafael, com les tres barques que es mostren al llenç.

Ma mare va faltar a la fi d’agost, i no puc evitar, passats tres mesos, recordar-la  amb alegria i fer-la a faltar amb molta tristor.

Vull afegir aquest comentari per recordar-la i contactar anb alló que em nuga a la mar i les barques, Teresa, ma mare, i les seues tres veles.

Un logo pel meu Blog.

Són molts els usuaris de blog que tenen un “avatar”, o inclús un logo. Jo també tinc el meu propi logo, i el vaig dissenyar fa temps; el que passa és que l’havia perdut i ara el he trobat.

És prou sencill, dos veles llatines sobre una ona i un text “Vela llatina”. És un disseny molt interessant, crec jo…

Notícies sobre les barques de vela llatina…

Encara que fa temps que no escric al meu Blog, no ha deixat de interessar-me el tema de la navegació a vela llatina, i estic pendent de notícies, fotos, blogs i altres…

Vull mostrar-vos esta notícia apareguda en la premsa local de “El País”, titulada Reconocimiento a la vela latina. També un poc per a que arribe a qualsevol interessat en el tema de Les barques.

Una solució: apadrina un vaixell.

Som molts els que no podem pagar-nos una embarcació, ni heretar-la, encara que potser puguèrem mantíndrela en condicions òptimes, o al menys evitar la seua destrucció consolidant-la, o utilitzant-la correctament, fent un bon ús, adequat.

Potser capia aquesta idea dins d’una associació en la que no forem propietàris de l’embarcació però sí els seus responsables. Tot per evitar desballestaments estúpids que acaben amb el nostre patrimoni, el de tots.

No sé si caldria plantejar solucions extensives, però, si no fem alguna cosa, demà o despús-demà, ens peguntarem a nosaltres mateix -com està passant hui en dia a la platja de València i altres llocs- qué va ser d’aquells vaixells? Història, “coses” que pintaven als cuadros els antics. I alçarem els múscles idiotament.

Barques varades a la platja de València.

 

 

Mariner d’aigua dolça.

Emprem aquesta frase despectivament per parlar d’algú poc manyós/habilidós amb els asunts de la navegació a la mar. També diem, referint-nos a les persones poc relacionades amb la mar, que són:  “de terra en dins”.

Jo volguera oblidar, no les paraules, ni els conceptes, però sí, la càrrega despectiva continguda.

Hi ha persones que pènsen que és difícil mantindre un correcte nivell esportiu relacionat amb la vela llatina. Eixes persones també diuen, que la vessant folcklòrica, -que no folklorista- pod ser perillosa pel correcte desemvolupament de la vela tradicional. No obstant això, la vela llatina és patrimoni, i potser haurem de trobar fòrmules noves  per aconseguir que no desaparega, o millor dit, que es potencie.

Navegació amb vela llatina en una embarcació tradicional, (barquet albuferenc), per aigües del llac de l’Albufera de València a la població de El Palmar.

A l’Albufera es navega amb vela llatina amb molta intensitat, esportivament, folcklòricament i tradicionalment. Potser de forma més intensa que a altres llocs d’aigua salada.